WARTIME!

Les circumstàncies complexes en què vivim actualment tenen indubtablement origen en el segle XX, un període de bel·licositat constant marcat per devastadores guerres mundials en les quals van morir milions de persones, i la configuració posterior de dos blocs antagònics en tensió contínua, l’occidental i el comunista, liderats el primer pels Estats Units i l’altre per la Unió Soviètica. Una guerra sempre té conseqüències, a curt termini, i també a mitjà i llarg. La Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1948, va suscitar un procés intens de descolonització a l’Àsia i l’Àfrica. La caiguda del Mur de Berlín, el 1989, marca la fi del Teló d’acer i la independència de les quinze repúbliques que formaven part de l’URSS. De fet, una proporció ingent de les incerteses d’avui es corresponen amb situacions no resoltes vinculades a aquestes dècades passades, com passa ara amb la invasió russa d’Ucraïna. Mirar enrere és el camí per entendre el present; qualsevol circumstància relacionada amb un conflicte militar comporta incomptables derives impredictibles, i no només per als qui hi van, a la guerra. També, per descomptat, per a les persones anònimes que fugen sense rumb cap a no se sap on i per a les moltes que romanen expectants a casa, torbades pel desconcert. Aquestes històries invisibles alienes al soroll de la lluita o els mitjans de comunicació, aquestes seqüeles inesperades en el futur que condicionen lʼesdevenir de famílies durant generacions, són les que configuren els projectes seleccionats per al Talent Latent 2022, centrat en aquesta edició en un assumpte tan pertinent en aquest moment com poc atès pels festivals de fotografia. 

La guerra és un motiu consubstancial a la civilització, un revers que des de la distància no volem advertir i procurem evitar. Si és lluny, això vol dir que concerneix els altres, que no ens incumbeix, encara que els seus moviments sísmics abastin els detalls més íntims de les nostres vides. Abans de l’arribada de la fotografia, la pintura de caràcter històric representava esdeveniments bèl·lics memorables, especialment fets significatius relacionats amb la construcció d’un imaginari favorable als vencedors. Eren habituals els quadres de combats, conquestes o rendicions. En aquests casos, gairebé no hi apareixien morts; i si ho feien, eren persones fictícies, inventades. Era evident que la pintura mostrava la idealització d’un esdeveniment, la sublimació. Llevat de Goya a Els desastres de la guerra (1810-1815), poques vegades es retratava la indigència i misèria de la batalla. Quan Mathew B. Brady presenta per primer cop a la premsa una crua imatge de cadàvers llançats a una cuneta durant la Guerra de Secessió Americana (Els morts d’Antietam, 1862), el verisme resulta abominable. Tant, que el debat ètic subjacent en la revelació d’aquesta realitat desconeguda determina des d’aleshores un límit per als professionals de la premsa, una regla tàcita: evitar la morbositat o recrear-se de manera directa en la desgràcia aliena. Traçar aquesta frontera deontològica permetrà, des d’aleshores, posar en relleu el que és humà, les emocions humanes, tot assumint que qualsevol d’aquests protagonistes aliens, desbordats per uns esdeveniments que no han escollit, podria ser algú que coneixem, un parent o fins i tot un de nosaltres.

La imatge serveix per visibilitzar el que no es veu, i per això els reporters gràfics del segle XX han estat fonamentals per acostar-nos als interiors d’una conflagració des d’una infinitat de punts de vista. La seva tasca ha estat clau. Eren allà, ens introduïen al conflicte i feien que sentíssim empatia per les víctimes. L’època daurada del fotoperiodisme es va desenvolupar entre el 1930 i el 1960, i va coincidir de ple amb la Segona Guerra Mundial. Noms memorables com els de Robert Capa, Margaret Bourke-White, Henri Cartier-Bresson, David Seymour, Alfred Eisenstaedt, Werner Bischof, William Eugene Smith, Don McCullin o la mateixa agència Magnum han marcat el reporterisme de guerra, que va fixar una iconografia i es va convertir en un gènere en si mateix durant molt de temps. A Espanya, per la seva situació particular, no serà fins després de la Transició (1975-1981) quan es produirà un boom en aquest àmbit, moment en què destacaran noms com ara Gervasio Sánchez, Javier Bauluz, Emilio Morenatti o Santiago Lyon. Aquest vigor, que perviu durant els anys noranta i fins a pràcticament els primers dos mil, de mica en mica ha anat perdent rellevància, sobretot per a la gent més jove. La consolidació d’Internet, les xarxes socials i el telèfon intel·ligent, d’una banda, i la revolució digital, de l’altra, han canviat completament les regles del joc a l’ofici. Si qualsevol des del lloc més recòndit publica una imatge d’interès amb la màxima immediatesa, els codis del fotoperiodisme que abans eren imprescindibles per comprendre realitats llunyanes com els conflictes armats ja no tenen aquesta mateixa vigència. Potser en aquest instant el més adequat és la pausa. Els temps ràpids que habitem, absorbits per l’acceleració i la pressa, requereixen respostes lentes, madurar els temes d’una altra manera, variar el posicionament dels autors. L’objectiu ha de ser explicar les coses d’una altra manera, fugir del que és conegut, col·locar-se fora de l’estereotip. Senzillament, procurar trobar perspectives inèdites poc o gens tingudes en compte abans. La guerra no només són els tancs, les bombes i els militars d’uniforme amb armes. Cal parar-se a pensar des d’unes actituds més reflexives, recórrer més a la poètica i menys a la denúncia, revelar assumptes nous des de la investigació visual per descobrir aspectes soterrats que transcendeixen l’esfera política, econòmica, social, ideològica i informativa d’un conflicte bèl·lic.