Dejar ir
2018
Entendre el treball artístic com una contínua investigació és, potser, el leitmotiv de l’obra de Miren Doiz, que utilitza el seu estudi com a laboratori per crear combustions que permetin explorar els límits de dos llenguatges aparentment antagònics com la pintura i la fotografia. El seu objectiu és fugir de definicions i explorar les possibilitats dels dos mitjans, rastrejant vasos comunicants i espais superposats per generar situacions inèdites que anteposen sempre l’acció a la teoria.
El punt de partida de la seva trajectòria és la pintura i la intervenció espacial, singladura que la duu a estar molt atenta a tot el que observa al seu voltant per barrejar amb intuïció diferents impressions i objectes, entre els quals hi ha papers i quaderns de colors o revistes trobades. En el seu treball va saltant amb naturalitat de la paret a les tres dimensions, va superant els límits del quadre-finestra i es va atansant a la instal·lació o l’escultura. La seva idea és pintar sense pintura, eliminant el gest o la pinzellada. Tot el que defineix la seva obra es troba en la mirada, en allò que observem i assimilem. De fet, la pintura i la fotografia són construccions mentals que tenen més a veure amb l’aferrament a una tradició que no pas amb l’ús d’uns pinzells o una càmera. Les seves creacions s’estructuren a partir d’una acurada improvisació, i deixen sempre a cada peça prou marge per mantenir fresques les sensacions i, alhora, poder atrapar-les.
